Australia - Sydney

Havent deixat Nova Zelanda enrere, aterrissem amb en Marci a Sydney. Aquí, tal i com haviem quedat, cadascú empren camins diferents. Jo em quedo a la ciutat, envoltada d’edificis i més edificis gegants, soroll de cotxes, trens, autobusos i tramvies. Enmig d’aquesta ciutat estressant i força calor, visito el Harbour Bridge, passejo pel Royal Botanic Gardens, el Darling Harbour, el Hyde Park, l’Opera House, contruida el 20 de Novembre del 1973 per l’arquitecte danès Jorn Utzon i declarat Patrimoni de la Humanitat i segueixo un festival de carrer que fan per començar a celebrar les festes de Nadal. És graciós que em diguin Merry Christmas i escoltar cançons de Nadal mentre m’estic fregint de calor! El que també em crida l’atenció de Sydney, és la gran influència asiàtica que arriba haver-hi. És tan gran que els xinos ja tenen el seu propi Chinatown carregat de botigues amb productes, per descomptat, Made in China, restaurants xinos, japonesos i el meu preferit un Tailandès que em permet fer un moix quan tinc gana. Passejar-se per aquest barri és entrar en una altra dimensió cultural, evidentment no entenc res del que diuen i el ritme que tenen alhora de treballar gairebé supera el de la velocitat de la llum. Ara entenc d’on bé la frase: treballar més que un xino. És que no paren els tius! Comencen a treballar a les 8h del matí i a les 8 dels vespre encara estan intentant vendre’t alguna parida o altra mentre passeges pel carrer.


Enmig de gegants




Opera House Sydney




Ocells australians


Pastors... fa moooolta calor!

He anat a veure a la Mary Poppins!

Bé, 5 dies per la gran ciutat és suficient i el meu cos em demana una mica de calma i canviar de mural. Així que decideixo deixar els gegants per endinsar-me al món rural, treballant de pagesa amb la família Lin, provinents de Taiwan. Aquests tenen un hort d’hortalisses orgàniques que venen a diferents mercats i botigues orgàniques de Sydney. La jornada comença a les 9h del matí per recollir tomàquets, enciams, àpi, entre d’altres, i després d’un petit descans per dinar, a la tarda ens hi posem una estona més perquè la feina no s’acaba. Els amos no parlen més que Mandarí així que ja pots comptar quin anglès puc aprendre si ens hem de comunicar amb signes, però no m’importa, només són 10 dies i això em permet si més no, aprendre xino mandarí. Amb en Jim, el fill de la família, m’explica coses bàsiques d’aquesta llengua com ara, que comencen a escriure de dalt a baix o bé dreta a esquerra, no tenen verbs, noms, articles, i que l’origen de l’escriptura ve donat per les formes que té la natura… A banda d’aquest intercanvi, em permet també saborejar l’exquisita cuina asiàtica-vegetariana que m’ofereixen

Amb els senyors Lin

Com que 10 dies passen ràpid, una vegada més toca dir adeu a una altra experiència viscuda i a una família que no deixen indiferent. He compartit amb ells formes de pensar i fer, valors, costums, creences i idees em fan veure una vegada més que no hi ha diferènciaes El producte de tot ha sigut intercanvi, riquesa i creixement personal.

El Nadal s’acosta i em toca tornar a Catalunya. Em resten només 90 hores per dir adeu a un viatge de 118 dies viscuts de manera intensa i amb molt d’aprenentatge. Una experiència plena de sorpreses que no vaig contemplar quan vaig iniciar el viatge, però que m’han permès viure intensament. Ara m’emporto un trosset de cada persona i deixo una part de mi. La vida segueix, camins encara per descobrir i apassionar-me i per seguir escrivint històries amb fantasia, colors, olors, sensacions... Totes elles ara són un testimoni de qui sóc fins a dia d’avui i espero poder ser companya de moltes més històries en aquest llarg viatge cap a Ítaca.

Des d’aquí, a 3 dies de tornar a Catalunya, vull desitjar-te un FELIÇ 2012. Fins ven aviat!

Últims quilòmetres

Una de les coses que hem trobat a Queenstown ha sigut el bon temps i la calor. Amb dies com aquests, ens ha permès passejar pels jardins, per la platja que envolta el llac Wakatipu i pel típic Brecon Street que et permet entrar al món consumista per comprar alguna parida o altra. Nossaltres però com que no som amants d’aquests consumisme, preferim garsar-nos els duros anant a sopar un bon xai acompanyat d’un bon vi perquè després de més de 15 dies sopant a la furgo, ja toca fer un extra. Queenstown, amb el seu ambient nocturn, també ens ha permès de veure alguna cerveseta i fins i tot algun “xupito” enmig d’una juvenalla que en Marci i jo podiem haver sigut els seus pares.
Amb un bon sopar i una mica de festa nocturna acabem la jornada prou rebentats per decidir que ens anem al sobre per carregar piles pel dia següent.
Al matí, decidim fer el treking “Queenstown Hill” que no és pas que la muntanya tingui molta alçada (950m) però puja que no vegis. Només començar una pujada bèstia ens fa suar com marrans fins arribar al cim. Des d’aquí es veuen unes vistes precioses del llac Wakatipu i de Queenstown.





Queenstown





Queenstown Hill




D’aquí anem direcció nord-est, cap a la ciutat Victoriana de Dunedín. Aquí parem com sempre a l’oficina d’informació perquè en facin cinc cèntims del què podem fer i ens recomanen anar a veure pingüins. A mi les cames ja em corren soles quan escolto aquesta proposta. A la Península d’Otago (a 1h de Dunedín) hi ha una reserva privada del “Yelow Eye Penguin” que es dediquen a la conservació i benestar del pingüí d’ulls grocs i està totalment finançat mitjançant els tours organitzats. A la mateixa reserva tenen un petit hospital on cuiden els pingüins que arriben ferits i/o malalts després d’haver anat a pescar i els hi ha construït nius perquè puguin criar. Pinta bé i sembla que tenen respecte per l’animal així que amb el guia ens endinsem en uns túnels on quedem camuflats i des d’aquí podem anar veient els nius prefabricats on hi ha la mare amb la cria. Ooooh... molt maco, però tan artificial! Si més no, tot i la seva artificialitat, es respecta el seu espai i els pingüins viuen tranquils.





Yellow Eye Penguin

El pingüí d’ull groc rep aquest nom perquè tenen l’iris de color groc i pel groc del seu cabell. Només viuen a Nova Zelanda i són un dels pingüins més extranys del món perquè viuen en solitària i no en colònies. Al dia següent, a “Taiaroa Head” ens espera un dels moments més espectaculars de la meva vida. Aquí quan comença a fosquejar es pot veure el “Blue penguin” com arriba del mar. Enmig de la foscor veig com els espectadors esperen davant del mar enmig d’un silenci sepulcral. El Blue penguin, que rep aquest nom pel color del seu plomatge, el pingüí més petit del món, amb un caminar eixerit i divertit va arribant fent esforços per travessar les roques que hi ha abans d’arribar als nius. Ara un, ara un altre i un altre... mare de déu quants pingüins alhora, mai havia vist una cosa igual! S’ha fet fosc del tot i deixo a les diminutes criatures que descansin. Al matí em llevo a les 6h per tal de veure’ls com se’n van al mar, no hi hagut sort... ells són més matiners que jo! Mentre passejo entre les roques, veient com surt el sol, vaig contemplant els albatros i altres ocells. De sobte sento un ronc que m’espanta, giro el cap i no veig res... què deu ser aquest ronqueig? Ualaaaa... una foca Fur enorme que he confós amb una roca i una mica més i passo per sobre seu! Amb ella i altres foques passo 1 hora de rellotge contemplant cada moviment, cada capbussada i amb el creuament de mirades entre elles i jo, avui, un dia més penso, que bonic és estar a Nova Zelanda!





Foques Fur




Oamaru, un altre poblet de la costa est, parem a un dels miradors que té una platja, amb la idea de veure el Yellow Eye Penguin. En aquesta platja està prohibit accedir-hi a partir de les 15h perquè és l’hora que el Yellow Eye penguin surt del niu per anar a buscar menjar per la cria. Aquesta estona, no només em fascina per esperar veure algun pingüí sinó tot el que hi ha al darrera. Estona de calma, escoltant el mar, les ones i sentir el vent. Un combinat perfecte per gaudir i veure finalment com alguns pingüins van arribant a la platja.
A la nit anem a una altra platja on trobem un altre espectacle. Més Blue penguins surten de l’aigua en petits grupets i travessen el carrer per anar als nius. Ara entenc perquè hi ha cartells d’atenció “Penguin Crossing”. Els pobres pingüinets superen la invasió japonesa que els esperen amb les càmeres a punt de disparar. Penso que ha de ser realment estressant per a ells perquè volen travessar però són porucs i s’esperen mig amagats a que tothom s’aparti. Evidentment ningú mou un peu, són massa monos i tothom els hi vol fer fotos. Davant l’actitud d’algun imbècil, li demano que s’aparti i que respecti el camí del pingüi. També aviso algun eixerit que ha tirat fotos amb flash, de que no està permès ja que tenen els ulls molt sensibles. Vaja, que enmig d’aquella invasió pingüina-nipona jo semblava que hagués sortit del Department of Consevation o de Green Peace perquè penso que primer de tot, el respecte per l’animaló.





Blue penguin






Amb aquestes experiències inoblidables pels que som amants dels pingüins, fem camí cap a Christchurch. Aquesta ciutat, o més ben dit, la ciutat fantasma es respiren uns aires que esgarrifen degut el fort terratrèmol que van patir al febrer del 2011. Cases derrumbades, edificis escardats, espais prohibits d’accés i habitants que, després d’haver-hi creuat quatre paraules, encara tremolen!
Les vacances aquí se’ns acaben. Hem de tornar el que ha sigut la nostra casa mòvil i ens ha permès anar d’un indret a un altre de l’illa nord i de l’illa sud. He viscut 4 mesos i em quedo molts bons records. Sobretot, el record d'uns paissatges que pels amants de la natura són espectaculars, platges de sorra daurada, muntanyes gegants amb plena activitat volcànica, llacs i tot això acompanyat d'una fauna animal que no havia vist mai. També un record excepcional de totes les persones kiwis (habitants de Nova Zelanda) amb les que he interactuat i/o viscut durant aquests mesos i que m'han fer sentir tan bé.
Ara, amb els ulls una mica negats i la gola ennuegada, només puc dir: GRÀCIES Nova Zelanda! Fins la propera!

Alegria, és festa major!

Tiru liru liru liiiii, tiru liru liru là, avui és festa major!
Tiru liru liru liiiii, tiru liru liru là, en Marcel ja ha arribaaaaat!

Després d’haver parlat diverses vegades de fer un viatge junts, ha arribat el moment. Ens trobem a Rotorua amb el meu amic Marcel, amb tanta il·lusió que se’m fa impossible explicitar-ho amb paraules. Les ganes de començar a fer camí fa que no ens encantem, vinga va... què fem? Viatgem amb transport públic o lloguem un Camper Van? La resposta és indiscutible: Camper Van, per no haver de dependre de res ni de ningú. Anem a Auckland a buscar-la i ens preparem per conduïr amb el volant a la dreta i pel carril de l’esquerra. Jo que em pensava que em seria impossible i ja semblem els reis de la carretera!
Tenint en compte que l’illa del nord ja me la conec, l’objectiu és passar la majoria del viatge per l’illa del sud, així que amb 4 dies deixem l’illa del nord enrere, travessem l’estret de Cook amb el ferry i ens plantem a Pincton, el primer poble que es trepitja de l’illa del sud. Ens plantegem anar baixant per la costa Est i arribar a Kaikoura. Aquest poble de 3.500 habitants és el més important perquè gràcies a les seves profundes aigües hi freqüenten les balenes Sperm. Que bèstia ha de ser veure balenes en el seu habitat natural, penso jo! I com que les ganes poden més que la meva escurada economia m’hi llenço de cap, pago un tour i em deixo portar com un xaiet. Ens endinsem ¾ d’hora aprox. per l’oceà Pacífic i allà lluny s’intueix el que pot ser el llom d’una balena i en qüestió de segons desapareix! Oooooh! Amb la boca oberta, esperem una estona més per veure si es torna a exhibir però com que no hi ha sort, la tripulació del barco ens porta en un altre lloc, on gràcies a l’hidròfon que porten les poden escoltar i localitzar. Al cap d’uns 30 minuts un altre ooooohh surt de les nostres boques en veure com una altra balena respira tranquil·lament (o no, tenint en compte que cada dia té la visita de maleïts turistes com jo). Aquesta sí que ens deixa envadalits amb l’espectacle que ens ofereix: 1r veure el llançament d’aigua amb les seves respiracions, 2n deixar-nos-hi apropar i 3r i final d’espectacle, mostrar-nos la inmensa cua. Buf, buf, buuuuuf!
I vinga, ara que ja toca tornar i ens apropem a la costa una colònia de foques Fur van traient el cap de l’aigua per deixar-nos més meravellats. Una es rasca la panxa, l’altre es revolca per la roca, d’altres juguen amb les algues i d’altres ens miren amb els seus ulls petitets. Les seves mirades innocents i em fan sentir malament per haver sigut una turista més que ha envaït el seu espai natural.
Accepto crítiques dels amants de balenes i de foques, i d’aquells que vetllen pel benestar del qualsevol animal. Em sento responsable per haver sigut còmplice d’un tipus de tour que jo sempre havia criticat. Sorry!




















I les emocions encara no s’acaben! Els amics Joan i Esther de Pineda, que estan fent la volta al món (els cab...) porten un més viatjant per Nova Zelanda. Després de enviar-nos mails i mails per tal de trobar-nos, sembla que ho aconseguirem. Quedem entre les 3 i les 4 del migdia a l’oficina d’informació i turisme de Kaikoura. Jo a les 2.30h ja hi sóc amb un llibre a sota el braç perquè la lectura alleugereixi una mica els nervis, i a les 3 i pocs minuts, veig un mini cotxe que aparca, unes cares conegudes i dos somriures d’orella a orella! Ostiiiiii... en Joan i l’Esther han arribat! Com es pot descriure amb paraules tal alegria? Jo no en sé, tot el que puc dir que trobar amistats estan lluny de casa és molt gran! Ara sí: CIUTADANS DE CATALUNYA... JA SOM AQUÍ! En Marci, en Joan, l’Esther i jo, tots junt a 20.000 km de Catalunya i ben trobats.
Anem a prendre algu plegats i xerrant, xerrant se’ns fa l’hora de despedir-nos. Malgrat l’estona amb ells se m’ha fet curta, hi hagut molta intensitat. Gràcies Joan i Esther, heu sigut un gran regal!









No cal dir que ha sigut un dia que emocionalment parlant, ha sigut immillorable. Ara toca viure altres emocions que encara estan per viure i desconeixem.
Propera destinació: Banks Península (Akaroa)
Abans d’arribar a Akaroa, passem la nit en un Holiday Park. Bé a ser un càmpig destinat a autocaravanes, on segons el preu que paguis t’ofereixen unes prestacions o unes altres. Nosaltres com que “el horno no está pá bollos” anem en un dels senzillets que que ens permet dutxar-nos que és el que necessitem. Passada la nit, nets i polits, anem cap a Akaroa, un poblet pinturesc amb una gran influència francesa de quan el capità Jean-François Langlois i va fer assentament l’any 1838. Aquí com a curiositat trobem “boulangeries” enlloc de panaderies i tots els carrers estan escrits ens francès.









Després d’aquesta parada a la platja i amb molta calor, ens recomanen que anem cap al centre de l’illa, als llacs Tekapo i Pukaki. Com que en Marci li agrada la platja i a mi la muntanya, anem fent combinats perfectes.
Com sempre, de camí, busquem un lloc autoritzat per fer nit amb la furgoneta. Davant del dubte de si podem acampar o no, li pregunto a un noi que volta per allà si està permès, ell suposa que sí. Em mira, veu que faig cara d’estrangera i em pregunta d’on sóc. Jo com que sempre m’he negat a dir “I come from Spain” li dic que sóc de Barcelona (una ciutat que toooot Déu coneix) i la seva resposta és: - Collons, jo també sóc català! Ostressssss...! El més bo de tot és que quan li explico que fins ara he estat visquent a Manlleu, ell (en Ramon) em diu que és de Manlleu de tota la vida! Jodeeeeer... que petit és el món! El convidem a la nostra super mansió Camper Van per sopar. Amb ell compartim una bona amanida, cuscus i un excel·lent pa amb tomàquet i un fins aviat, perquè ja hem quedat que ens veurem per Manlleu. Al matí, aprofitant que fa un dia espectacular fem l’excursió de pugar a l’observatori astronòmic que hi ha al Mt. John (1043m) i flipem amb les vistes que hi ha del Mt. Cook entre d’altres, tots ells encara nevats i de fons el llac Tekapo. Aquest a 710 metres d’alçada té un color turquesa degut a les particules que té l’aigua que s’ha desfet provinent dels glaciars.


















Ven cansats agafem la furgo per anar cap al llac Pukaki que queda una mica més al sud. Avui que és dissabte, ens venen ganes d’anar a prendre algu però, què trobarem al poblet de Twizel de 1200 habitants? Anem a provar sort, voltem una mica pel poble i veiem el que podria ser un pub. Un cartell ben gran posa “private centre” però nosaltres tenim ganes de fer una mica de vida social i dicidits i somrients entrem a dintre per provar sort. Però si hi ha un ambient xulíssim de gent d’una mitja de 55 anys! Tothom ens mira però som molt benvinguts. Aquí coneixem a la Theresa i en Lou, un matrimoni que entre glops de cervesa i xerrant, ens acaben convidant a dormir a casa seva ja que creuen que és més còmode que dormir en una furgoneta. Evidentment no cal dir que acceptem la proposta! Acabem la nit a casa d’ells entre copes de vi, intentant vocalitzar paraules que ja començaven a ser més catalanes que angleses fins que afortunadament el vi es va acabar! En Marci i jo, no ens ho podem creure que estiguem visquent aquella realitat, una casa de la categoria de mansió si ho comparem amb la nostra casa mòbil. I per si no n’hi ha prou, quan ens llevem, ens tenen preparat un esmorzar calent de patata, butifarra, pernil dolç cuit, torrades i un bon te calent! Ara sí que ja no hi ha res a dir. Únicament que quan es viatge, sempre es troba gent maquíssima!








Panxes plenes i carretera i manta per arribar al Parc Nacional del Mt. Cook on si el temps ho permet veurem la muntanya més alta de Nova Zelanda (3.754m) i farem algun treking! Aquest parc nacional, on governen les muntanyes més altes de Nova Zelanda va ser el lloc on l’Edmun Hillari va fer entrenaments i entrenaments per després conquerir l’Everest i convertir-se en el primer alpinista en trepitjar la muntanya més alta del món. Cook National Park té un total de 140 cims de més de 2.100 metres d’alçada i 72 glaciars, un d’ells el Tasman Glacier que és el més llarg de l’emisferi sud, amb un total de 27 km. i 600 metres de profunditat. Amb aquest entorn venen unes ganes d’estirar les cames que és impressionant, així que ens decidim a fer un dels trekings típics pel Hookey Valley. Comencem la caminada amb un vent que ens acompanya tota l’estona, anem travessant ponts per creuar el riu que baixa amb moltíssima força. La pujada és suau, agradable i apte per tots els públics. Mentre ens creuem amb avis, canalla... anem saludant “bye” “bye” fins que de sobte sento un “adeu”. Què? He escoltat un adeu? Uns altres catalans? Doncs sí... un matrimoni de St. Feliu de Guíxols que han vingut a veure a la seva filla perquè el Ministeri d’Educació li ha donat una beca per perfeccionar l’anglès! Aquesta conversa m’és tan propera que els faig saber que jo també sóc a NZ gràcies a la mateixa beca. Coincidències de la vida... dues mestres catalanes becades pel Ministeri a Nova Zelanda! Bé, després d’aquesta gran trobada, continuem amb en Marci camí amunt, fins arribar al llac ple de icebergs que hi ha als peus del Mt. Cook. Com que el vent bufa amb molta força, no ens entretenim massa i tornem enrere, no fos cas que una bufada ens enviés a casa! Passem la nit als peus del Mt. Cook on el vent, ara ja m’espanta. Ràfegues de més de 100 km/h tambalegen la furgoneta constantment i em fan passar una nit de por fins que en Marci, intentant tranquilitzar-me em diu: tranquil·la Marta, les pedres comencen a volar a partir de 150 km/h... una mica més i el matooooo! Només em faltava escoltar aquest comentari!
Sortim vius d’aquesta maleïda nit. Al matí anem a fer una altra excursió per veure el Tasman Glacier. Dir que per la propaganda que en fan, tampoc n’hi ha per tirar coets. Aquí ens trobem en Pedro, un tio de Canàries que gràcies a ell, arribar al glaciar va tenir més sentit... que guapo el tiu!
I com que anem direcció Queenstown, abans d’arribar-hi parem a Arrowtown, un poble miniatura, pintoresc amb restes de cases de xinos que van treballar en busca d’or els anys 1860-1880. D’aquí ja anem a la gran ciutat: Queenstown! Però quin ciutat tan i tan preciosa, envoltada del llac Wakatipu en dies de sol i calor com els que estan fent, fa que fem una mica d’assentament per fer relax. Les passejades al costat del llac, veure la gent estirada a l’herba prenent el sol i els més valents banyant-se, donen clares pistes de que l’estiu s’acosta! Comença a fer mooolta calor!

3a etapa

Ara començo el que anomeno la 3ª etapa. Si la 1ª va ser la d’estudiar i la 2ª la de treballar en una granja, la 3ª és la de viatjar una mica per les dues illes de NZ. Aquesta vegada però, no ho faré pas sola perquè en breu m’acompanyaran en Marci i en Cristiano! Mentre espero a que arribin, passo la setmana voltant per l’illa del nord.
Surto de Motueka, la fantàstica granja on he treballat tot un mes, per anar cap a Wellington. Aquí sense voler, haig de fer parada i fonda perquè la motxilla ha petat, se m’ha partit per la meitat!. No ha sigut pas per excés de pes sinó que la pobre tenia gairebé 20 anys! Amb tants Pedraforques i caminades viscudes, ha demanat la jubilació i amb una pena impressionant, no he tingut més opció que comprar-me’n una de nova.
A partir d’aquí, amb la motxilla nova i els maleïts 15 kg a l’esquena, vaig direcció nord, parant a un poblet de la costa est, Napier. En aquest, tot i que no té massa encant hi passo un dia per passejar-me pels carrers que van haver de ser reconstruits després del fort terratrèmol que van patir l’any 1931. Però a mi, com que el que m’agrada és la natura i el poblets de costa no em diu res, al dia següent me’n vaig a Taupo, on les caminades m’esperen.




1. HUKA FALLS



Arribo al backpackers de Taupo, descarrego la súper motxilla i veig un ambient viatger on queda reflexat que viatjar és apte per a tots el públics. Gent jove, els que ens fem grans, matrimonis amb canalla i iaies! Aquest ambient m’encanta! Només arribar ja vaig amb la idea d’anar a les cascades de “Huka Falls” que segons la guia que em vaig comprar, són espectaculars. Bé, està clar que el concepte d’espectacular és discutible, ja que per començar només hi ha un salt d’aigua.





Huka Falls


Continuo camí amunt amb l’objectiu d’arribar als “Craters of the Moon” (els cràters de la lluna). Aquest lloc rep aquest nom pel paissatge que ha creat l’activitat termal que hi ha en aquesta zona i en general a tota l’illa nord de NZ. Aquesta activitat és deguda a que l’illa reposa sobre les dues plaques tectòniques (del Pacífic i l’Australiana). El calentament de la terra és perquè la placa del Pacífic és cada vegada més a sota de la placa Australiana i quan més profunda és la placa, més s’escalfa la terra. Resultat d’aquest calentament: gaisers, fumaroles, cràters de fang bulllint i piscines d’aigua calenta. No cal dir que la vegetació que viu en aquestes condicions és mínima, només 3 tipus de plantes viuen per suportar aquestes altes temperatures. Per aquest motiu doncs, aquest paissatge rep el nom de Cràters of the Moon, perquè es tracta d’un paissatge força desolador i desert.


2. TONGARIRO ALPINE CROSSING



Després d’aquest viatge per la lluna, torno al backpackers xerro amb unes noies alemanes molt trampades. Amb elles, fem plans pel dia següent per fer el treking a un dels volcans actius del parc nacional de Tongariro, considerat un dels millors trekings de NZ. http://www.nationalpark.co.nz/tongariro-alpine-crossing/tongariro-alpine-crossing. No pensis que som una colla d’inconscients per voler pujar a un volcà... està assegurat que no es preveu cap erupció inmediata! (però amb lo “gafe” que sóc em passa pel cap que l’erupció està assegurada! jeje) Al dia següent, a les 6h del matí totes al peu del canyó, amb una il·lusió enorme ja que ens venen l’excursió com una activitat espectacular (aviam com serà d’espectacular aquesta vegada, em pregunto jo). Quan pujo a l’autocar em ve al cap la cançó “Vella xiruca, quantes hores passades, quanta alegria fa reviure el meu cor...” i amb aquesta cantarella i alegria arribem als peus de la muntanya Tongariro. Comencem a caminar, amb un vent de nassos i una rasca que sembla mentida que aquí sigui l’estiu! Però com diuen Lluís Llach: au vinga amunt, amunt, obre els teus ulls i amunt! Puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva!









Au vinga amunt, amunt!




Mentre anem amunt doncs, passem per un paissatge llunar de pedra volcànica de l’última erupció que va haver-hi fa 36 anys, muntanyes que no deixen de fumar, mars de lava i gent i gent i més gent, com si de l’Aneto es tractés. Després d’unes 5 hores arribem al summit que diuen ells. Hem fet el ciiiiiim! Sí! Les vistes des dels 1967 m d’alçada són realment espectaculars, despempenants. El premi està en seure una estona al cràter que fumeja, sentint lo calenta que és la terra i gaudir del color dels llacs verd maragda que hi ha a l’altre cara de la muntanya.









I què més puc esperar aquí dalt? En pricipi diria que ja ho tenia tot, felicitat absoluta, benestar... algu més? Doncs encara hi ha més! La sorpresa ha sigut quan a aquestes alçades vaig sentir una veu catalana... òstiaaaaa uns catalans, uns catalans! Ei nois... jo també sóc catalana! Quina il·lusió trobar-me l’Edu de Barcelona i la Dolors de Tarragona, una parella maca perquè sí que s’han passat gairebé 1 mes viatjant per NZ. Ara sí que ja ho tenia tot: haver fet el cim i parlar català!








Visca Catalunya! Amb l'Edu de BCN i la Dolors de Tarragona





Expedició Alemana, Suècia, Àustria i Catalunya!

MOTUEKA (NZ) - Into the Wild

"THE FREEDOM AND SIMPLE BEAUTY IS TOO GOOD TO PASS UP..."

LA LLIBERTAT I LA SIMPLE BELLESA SÓN MASSA BONES PER DEIXAR-LES PASSAR








Per tenir en compte aquesta frase extreta de la pel·lícula "Into de Wild", no m'ha calgut anar-me'n a Alaska com va fer el protagonista Christopher McCandless.

La regió del Nelson de l'illa del sud de Nova Zelanda, ofereix una bellesa que no deixa indiferent als amants de la natura, així que després de pensar i fer quatre reflexions, m'hi endinso per formar part d'un programa de voluntariat anomenat "Wwoof" https://www.wwoof.co.nz/. Aquest em permet treballar com a voluntària a la granja orgànica "Toka Maiti" de Ngatimoti, Motueka. Aquí, juntament amb la Christina que ha arribat de Suècia, aprenc com és la vida orgànica d'una granja, planto quantitat d'hortalisses, alimento a les vaques, gallines i pollastres i afortunadament visc el naixement d'un poltre, l'Amigo!

Després de les tasques diàries i amb la tarda sencera per endavant, me'n vaig a caminar, a descobrir i escoltar la gran diversitat d'ocells. I si el dia ha sigut fred, la llar de foc ens espera per passar una tarda agradable fent petar la xerrada amb en Mike, el granger, el seu fill Jae i no puc deixar de citar l'Angy, la gateta més esquerpa que he vist mai! Viure aquí és viure en un petit paradís amb un entorn privilegiat on governa la natura i on es viu a un ritme perfecte pels que no som amants de l'estrès.




Amb en Mike





A la pestanya de "vídeos" pots veure els millors vídeos casolans del National Geographic gravats en aquesta granja!

Per acabar, i fent referència a la pel·lícula "Into the Wild" t'escric el moment en que Christopher s'està despedint del seu amic Ron. A mi ara, també em toca despedir-me d'aquest racó de món!


"But you are wrong if you think that the joy of life comes principally from the joy of human relationships. God's place is all around us, it is in everything and in anything we can experience. People just need to change the way they look at things".


"Estàs equivocat si penses que l'alegria de la vida ve principalment de l'alegria de les relacions humanes. El lloc de Déu està al voltant nostre, està en totes les coses i en tot el que podem experimentar. La gent només necessita canviar la manera en com veu les coses".

TONGA

Com que a Nova Zelanda només tinc visat de turista i no puc estar-m'hi més de 90 dies, decideixo fer una escapada. Hi ha algun altre país més llunyà que Nova Zelanda? Sí... aquest és Tongaaaa!


Exòtica nació que es troba enmig del continent d'Oceania. Tonga és una de les 176 illes que formen l'arxipèlag, també conegudes amb el nom d' "Illes amigues" gràcies a la simpatia que caracteritza als seus habitants. "Malo e' lelei"! "Malo e' lelei"! Van saludant els habitants per dir-te hola, mentre passeges per l'illa. Des de Tonga, val la pena agafar un ferri per anar a l'illa d' EUA i fer un dels millors trekings que hi ha a les illes del Pacífic, o d'altra banda, anar a l'illa de Painga Motu també és molt recomanable per gaudir de les seves platges cristallines i descansar després de fer la fatigable volta per l'illa que va durar 40 minuts a peu! La tranquil·litat, el ritme de vida i la seva gent, donen autenticitat a l'illa ja que no es tracta d'una illa turística.





Els petits de la casa





De camí cap a casa, amb part de la família


Bé, fetes les recomanacions necessàries per si mai et deixes caure en aquest racó de món, dir-te que fa 2 anys (2009) vaig descobrir aquest petit paradís anomenat Tonga. Vaig conèixer una família excel·lent que fins a dia d'avui hem mantingut el contacte. Com que de NZ a Tonga hi ha només 3 hores de vol, sabia que la meva visita estava garantitzada!. Aterrisso a l'aeroport i vaig amb bus fins a la capital Nuku'alofa on des d'aquí, em falten cames per arribar corrents a casa de la meva amiga, l'Ofa. Petons i abraçades no sobren per mostrar l'estima que hi ha entre nosaltres i per celebrar la sorprenent retrobada amb tots ells: l'Ofa, en Sione, en Musa, la Lute..Afegeix una imatge. La veritat és que en aquesta vida, hi ha moments indescriptibles i amb un gran record que tindré per sempre gràcies a totes les estones compartides.




Amb l'Ofa, agafant papayes per dinar



WELLINGTON (NZ)






Diuen que lo bo es fa esperar, i així ho confirmo. Després d'un pesat i llarg vol de 32 hores de viatge, arribo a port. Wellington capital de Nova Zelanda! Aquest país té una extensió de 268,021 km2 i només una població de 4.393.500 habitants. Es diu que és l'illa que hi viuen més ovelles que persones i realment ha de ser així. Miris on miris, tot és verd i les taques blanques que interpreta la meva vista, són les ovelles! D'això si que se'n diu súper població!


Per si ets curiós/a t'explico que Nova Zelanda en llengua Maorí es diu "Aotearoa". "Kia Ora" és la paraula que s'utilitza per dir "hola", "benvingut" i "gràcies" en Maorí tot i que també s'utilitza el "hello" i el "welcome" ja que les llengües oficials són l'anglès neozelandès, el Maorí i el llenguatge de signes; Edmunt Hillary, el primer alpinista en trepitjar l'Everest va néixer a Nova Zelanda. Va morir l'any 2007 però el podem veure en els bitllets de 5 dòlars; l'any 1893 Nova Zelanda va ser el primer país del món on les dones van tenir dret a vot, 10 anys abans que Anglatera i EEUU; la "Southern Cross" (Creu del Sud) és fàcilment visible des de l'hemisferi sud i també a la bandera de Nova Zelanda. I com que el cel és una passada, dir-te que la lluna quan creix té forma de C (per tu forma de D) i al cap d'unes setmanes jo la veig en forma de D perquè està decreixent (tu en forma de C). Ah, dir-te també que veig l'altre cara de la lluna i que cada dia la puc veure 11 hores abans que tu; si ets amant de la muntanya dir-te que la muntanya més alta de Nova Zelanda és el "Mount Cook" amb una alçada de 3.754m; si tens por a les serps no dubtis en venir aquí perquè no existeixen, però podràs veure (o no, perquè és nocturn) el típic ocell anomenat "kiwi bird". Si els fenòmens naturals et superen aquest és mal lloc, perquè per Wellington passa la placa tectònica del Pacífic i la placa Australiana. Per aquest motiu un cop per setmana (segons estudis fets) se senten petites tremolors o petits sismes o petits terratrèmols... diga-ho com vulguis però fa una mica de por quan els teus peus senten que la terra tremola! I per acabar, l'equip de rugby "All Blacks" està catalogat com la millor selecció del món. Un any més ha quedat demostrat ja que han guanyat la "Rugby Word Cup 2011".


A part de kiwis, ovelles, Maorís i All Blacks també hi ha una súper població d'asiàtics provinents de Korea, Xina, Japó, Taiwan, Tailàndia, etc... Aquests són els que m'acompanyen en el meu dia a dia, els meus fantàstics companys de classe! Amb tots ells passo molt bones estones. Cal dir la veritat... a part d'estudiar també sortim de festa!